Ruta camí de l'exili. Ruta 1 Molló

Amb la caiguda de Barcelona, el 26 de gener de 1939, va començar el que, en l’actualitat, anomenem la Retirada. Centenars de milers de persones van fugir de les tropes franquistes en direcció a la frontera francesa.

Entre finals de gener i principis de febrer de 1939 van passar per la vall de Camprodon unes 100.000 persones, aproximadament. 
El terme de Molló té tres vies principals d’escapament per travessar la frontera: la carretera del coll d’Ares (que ja estava operativa l’any 1939, però que no acabava d’arribar al punt fronterer), l’antic camí que anava de Camprodon fins al coll d’Ares passant per la Casilla del carrabiners i el camí d’Espinavell al coll Pregon, que resseguim amb aquest ruta.
També van fer servir aquests corriols alguns empresaris, desertors, gent benestant i gent afí al moviment nacional, tant de la comarca com de fora, molts dels quals, un cop a França, es dirigien a la frontera d’Irun, per on entraven novament a l’Espanya controlada pels franquistes.

Acabada la Guerra Civil, aquests camins van continuar essent útils per diferents motius. Durant la Segona Guerra Mundial, foren utilitzats assíduament pels jueus que fugien de l’alemanya nazi. Solien arribar fins a Prats de Molló o la Presta i, d’aquí, emprenien els darrers quilòmetres fins a la frontera espanyola, on ja els esperava algun dels passadors de la zona que els feia de guia. D’aquesta manera, evitaven la vigilància fronterera tant dels alemanys com del règim franquista. 
Acabades la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, aquests camins es van utilitzar, encara, durant molt de temps. En una Espanya franquista immersa en plena postguerra i amb escassetat de material i d’aliments, arribà el torn dels contrabandistes. Els habitants de la vall, aprofitant el coneixement del territori, passaven a França per fer  compres i revendre-les, posteriorment, a la comarca. Alguns ho feien per necessitat, però d’altres s’enriquiren mitjançant aquesta pràctica coneguda com estraperlo.
Un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial, els maquis (grups armats que s’oposaven a la instauració del règim franquista) també utilitzaren aquests passos de muntanya fronterers. 
Miguel Quintana Peñalver, juntament amb altres companys, va establir la primera base d’operacions de la guerrilla antifranquista al mas la Sorrenguera, entre Prats de Molló i la Presta. Des d’aquesta casa podien passar la frontera per diversos punts, principalment per la collada de Prats o pel coll Pregon. Posteriorment, tant aquesta casa com la de Grevodella (la Presta) van ser utilitzades per Francesc Sabater Llopart, Quico Sabaté.

Sortim de Molló des de l’indicador d’Itinerànnia R85 de la plaça Major i ens dirigirem cap  a Espinavell, fins a Espinavell el camí a més d’estar senyalitzat amb les marques grogues d’Itinerànnia,, també té les marques del GR151.

Passats uns metres trobem l’encreuament R84 Molló dipòsit vell i continuem en direcció Espinavell. Al llarg del camí trobarem la masia de la Bola, encreuament M1 i el veïnat dels Grells encreuament M2, que ens dirigiran a Espinavell on trobarem el senyal R88.

Les cases d’aquest nucli foren les darreres que van veure els republicans abans de travessar la frontera, l’hivern de 1939. Els seus habitants miraven, perplexos, la gran quantitat de gent que agafava el camí de la frontera, i intentaven ajudar-los, dintre de les seves possibilitats,  donant-los menjar i sostre, si convenia.
No tots els exiliats, però, hi arribaven a peu. Alguns havien pogut agafar vehicles i pujar-los fins a Espinavell. Davant de l’escola de la població (actual refugi Els Estudis) els vehicles ja no podien avançar més i eren abocats marge avall, de manera que quedaven inservibles per a l’enemic.

El camí continua en direcció Coll Pregon, seguirem les marques grogues que també coincideixen amb les blanques i vermelles del GR11.6 i el GRT79 (transfronterer),  el camí d’Espinavell fins a la Farga (al riu Tec, arribant a la Presta) va quedar replet d’objectes militars i civils abandonats. Davant la impossibilitat de traginar-les, el desànim, el desnivell, la neu, el fred o el cansament, moltes persones van acabar abandonant pel camí les seves pertinences, que havien carregat en marxar de casa seva.

Un cop acabada la Guerra Civil, els habitants d’Espinavell pujaven fins al coll Pregon per veure si trobaven quelcom de valor entre tots els objectes abandonats, des de Camprodon fins a Prats de Molló també es podien trobar objectes bèl·lics en qualsevol punt de les rutes que conduïen a la Catalunya Nord. 

Després del combat defensiu de Camprodon, les armes ja no tenien pràcticament cap sentit i, per tant, marges, ponts, rius i riberes van esdevenir els principals llocs d’abandonament d’aquest material. Ara bé, si  arribaven a prop de la ratlla fronterera i encara no s’havien desprès de tot l’armament, els combatents apilaven les caixes de munició, els explosius, les armes i els pertrets per fer-los explotar i evitar, així, que quedessin en mans de l’enemic.

La voladura de les caixes acumulades va deixar els camps replets de restes i, durant anys, els pagesos d’Espinavell hi van trobar grans quantitats de munició, granades, bocins d’armes i objectes militars. Encara ara no és estrany trobar-ne tot passejant pel camí.

Arribem a l’encreuament R90, el punt fronterer de Coll Pregon, i continuarem cap a la Presta, on acabem la ruta.

 Durant els darrers dies de la Guerra Civil a Catalunya, van arribar a la vall de Camprodon  una gran quantitat de ferits provinents del front. Des dels hospitals improvisats de Camprodon, un cop estabilitzats, els ferits eren carregats en camions en direcció a la frontera, els que arribaven fins a Espinavell havien de ser transportats des d’Espinavell fins a la Presta en lliteres. Les lliteres, normalment, eren carregades per dos soldats, però també n’hi havia que es carregaven damunt de les mules. La duresa del camí, el fred, la neu gelada a la part obaga... dificultaven moltíssim el trasllat, per la qual cosa no tots aconseguien arribar fins a la Presta. Al llarg del camí que baixa fins a les cases de la Farga (a la vora del riu Tec), van quedar abandonades moltes lliteres de ferits que no havien aconseguit sobreviure al trasllat. Els morts eren enterrats i les lliteres, abandonades.